2. La doctrina
És una doctrina que es centra en conviccions intel.lectuals i en una recerca de perfecció individual, tendeix al politeisme, al ritualisme i al sincretisme.El budisme forma part de la consciència del dolor inherent a l'existència, el dolor de la fràgil i insatisfactòria vida present i també el dolor del cicle de la reencarnacions. L'univers és un mecanisme de causa i efecte en el qual no hi ha déu que guiï, proveeixi o salvi. L'únic que compta són els actes, que deixen la seva marca en els éssers i condicionen el seu desenvolupament. Els homes pateixen i fan patir perquè tenen idees inadequades de la vida i la realitat. L'única via de sortida d'aquesta ignorància són les "Quatre nobles veritats".
Està basada en aquests 4 ideals:
1 -Tot és dolor i patiment.
2 -L'origen del patiment és el desig.
3 -El patiment i el dolor es poden extingir d'arrel.
4 -El desarralament del desig, que porta a la destrucció del dolor, s'acosegueix amb la pràctica de l'Octuple camí.
El Òctuple Camí és:
Visió correcta Vida correctaAspiracions correctes Esforç correcteParaules correctes Consciència correctaConducta correcta Concentració correcta
Seguint el Óctuple Camí, l'home supera la il.lusió i s'adona que el món està regit per la anitya (= transitorietat, no permanència de les coses), que ell mateix és anatmiques (= sense ànima, sense un centre més enllà de les accions i pensaments) i que tot és sunyata (= sense substància, buit). Si les coses o l'home fossin en realitat-pensen els budistes-no canviarien ni estarien subjectes al karma o efecte de les accions. Tenallats pel desig, el karma ens atrapa en el cicle de reencarnacions o samsara.
El samsara té sis tipus possibles d'existència: en l'infern, com esperit torturat, com a animal, com asura o esperit maligne, com humà o com deva o déu benigne. Ser un déu no millora realment la situació, ja que té menys limitacions que com a ésser humà, però es pot ser igual o més infeliç a causa del desig.
Quan un home es decideix a seguir el camí, entra a formar part de la Sangha (= Germanor) com monjo o laic. Ajudat pels seus correligionaris i per la compassió dels budes, s'esforça al paramita (= arribar a l'altra riba), la disciplina d'ofrenes, moralitat i meditació que són el centre de la religió. Finalment, en alguna de les seves vides-i per descomptat, s'intenta que sigui en la present-s'assoleix el bodhi o il luminació, la perfecta certesa de les quatre nobles veritats, de manera que en morir s'assoleix el nirvana o extinció, la superació absoluta del desig, del sofriment i de l'existència mateixa.

Llibres sagrats
 
L'anomenat tipitaka són les paraules mateixes de Buda recollides per la tradició oral i posades en escrit, juntament amb els comentaris i posteriors interpretacions després de la seva mort. Va ser escrit al segle I aC dins del Canon Pali, que es divideix en tres parts o cistells anomenades "pitakas" (tri-pitaka): aquí es conserven textos de gran bellesa com el Dhammapada o cami de la veritat. És una recopilació de sentències de Buda. Es va fer a l'Índia que al voltant del s. III aC. És també un dels textos budistes més importants.

1 .- Sutter-PITAKA:
 
Cistella o col lecció del "Discurs". Constitueix la col·lecció dogmàtica del budisme. Es divideix en quatre col·leccions secundàries o "nikayas" on es recullen les ensenyances de Buda.

2 .- Vinay-PITAKA: 
 
Normes o disciplina de la vida monacal budista. 

3 .- ABHIDHAMMA-PITAKA :

Constitueix una investigació supletòria. Una sèrie de tractats on es fa una explicació de més alt nivell a base de diàlegs entre deixebles i mestres, com en els catecismes clàssics.